08-Juliol 2009 Udaipur

Verge santa! Es pot dir que sols portem un dia aquí i ja hem vist de tot i ja ens ha passat de tot.

Vam aterrar a Bombai. El primer que sents és el cop a la cara que et dona el canvi de clima, no la calor, que també, sinó la humitat. Estàs tot el dia enganxifos, suat, i l’aire és espès. Surts de l’aeroport i el primer que has de fer és batallar amb els taxistes que se’t tiren al damunt. Comencem el regateig, dels 800 que ens demanaven a 350! Aixi doncs per 125 INR per cap la Pris i jo vam pujar al nostre primer rickshaw! (no se si s’escriu així!), un tricicle motoritzat amb coberta.

I així va ser com vem tenir el nostre primer contacte amb el boig trànsit de la india. És realment sorprenent, més caòtic del que em pensava. Una autopista sense carrils marcats (uns 7 o 8) on tothom va per on vol i es barregen Mercedes, taxis, rickshaws, carros tibats per animal i vianants. I tots pitant alhora sense descans. Les motos les que més, cada cop que passen vora un cotxe (tota l’estona doncs) piten per fes-se veure. A mig camí l’home que ens duia para a un costat de l’autopista. La Pris i jo ben espantats. Resulta que hem de canviar de vehicle, ara anirem en taxi. Pel mateix preu. Amb el taxi ens endinsem a la ciutat. Triguem més d’una hora pels carrers de Mumbay. Des del cotxe ja tenim la primera visió de la India. Vells dormint al coral de l’autopista, nens petits despullats jugant, paradetes de fruita, una rua fúnebre, rates, corbs, brutícia, pobresa... I moltíssima gent! També són curiosos els contrastos doncs pot haver-hi un cartell anunciant quelcom super modern amb neons i tot i a sota una mare dutxant el seu fill amb un cubell d’aigua.

Un cop arribats a l’estació de trens de Victoria, sols sortir del taxi, un “guia” se’ns tira al damunt per vendre’ns la moto que d’aquella estació no en surten els trens que volem (cap al nord) i que ell coneix un lloc on surten busos que hi van directes. Que difícil va ser despistar-lo! Però bé, després de preguntar a l’estació de trens quan sortia el següent tren amb places lliures i que ens diguessin que era al cap de 2 dies no sabíem que fer. No volíem estar 2 dies en aquella estressant i sorollosa ciutat. Dirigint-nos a un altre punt d’informació de l’estació ens intercepta un home que ens diu que no li fem cas al “guia”, que ell sap un lloc amb busos directes al nord. Decidim anar a aquesta estació quan, a l’arribar, ens adonem que l’home treballa allà! Hem caigut al parany. Però bé, ens diuen les ofertes i 900 INR per viatjar en bus amb llit i que surt en 30min ens sembla bona idea. No volem passar més temps a la ciutat. Just quan ja pagàvem veiem que entra a la botiga de bitllets el “guia” al que no havíem de fer cas. Resulta que ell també treballa allà. Suposem que ens han tret tots els diners que han pogut però 13 € per un viatge de 16 hores en bus amb llit ens sembla prou bé.

Arribem (perquè un dels guies ens hi porta) al bus, deixem la bossa al maleter i pujem. Fa una olor que he sentit sols a un lloc, al colomer de Bajona. Som valents, estem a la India i nosaltres podem! Al cap de 5 min l’olor ja no se sent! Beneïda adaptació dels sensors neuronals! Un cop instal•lats ens adonem que es molt c`mode. La cabina és espaiosa, l’aire que entra per la finestra és molt refrescant i estem molt cansats.
Vam trigar 4 hores a sortir definitivament de la ciutat. Vam poder-la veure tota des de la nostra cabina: 4 hores bocabadats.
I després de la ciutat, al llarg de molts quilòmetres d’autopista (hores) a banda i banda hi ha una filera de barraques i molta gent sempre. Darrere les barraques el més semblant a una selva que he vist mai. Tot molt verd. Es fa de nit i m’adormo pensant. Pensant que sóc afortunat de poder viatjar i estar on estic i, a la contra, i de manera sorprenent, enyorant-me ja la primera nit! Ja no he estat mai dels que anyoren la parella, i he viatjat varies vegades per temps llargs, però ahir sols pensava en ell i que volia abraçar-lo. No se si aquest enyorament anirà a més o a menys.




Després de dues hores de son ens despertem perquè parem a sopar. És una estació de servei. A la taula, amb nosaltres, s’asseu un americà de 25 anys que viatja sol i està a la cabina del davant. Jacob es diu. Sopem triant d’una carta que no entenem. Per sort hem triat prou bé i ens ha sortit barat a més a més. Em feia por el picant però no em va fer pas mal. Al bus de nou i a dormir, jaja no dormo gaire més. Maleït conductor, 8 hores sense parar per pixar! Em venen pensaments de pixar en una ampolla, però no puc! Per sort para i podem baixar tots i en fila a pixar al marge de l’autopista.
A les 9 del matí arribem a Udaipur. Ja som dia 8. Agafem un rickshaw i cap al llac de la ciutat. Comencem a mirar hotels, tots són molt barats. Ens decidim per un a 150INR la nit (uns 2,5€). La sorpresa és quan em demanen la passaport per fer el check in i no el trobo. L’he perdut. El duia amb els diners, l’he perdut. La Pris es posa un xic histèrica i jo un xic borde. No passa res, en 30’ ja no ens en recordem de res! Estic molt preocupat, però. Li dic a l’home que me l’ha demanat i sort d’ell! S’encarrega de tot. Em diu que m’esperi i se’n va a canviar, a posar-se mudat per anar a la policia. Així doncs, em porta en moto (tota una experiència, en moto de paquet esquivant els rucs i les vaques) a tres comissaries diferents. Jo sols puc fer bona cara i esperar sentència. Finalment em dicta una denúncia i després d’uns moments em donen un certificat que em servirà de passaport. El recepcionista de l’hotel em diu que es de “cortesia” donar diners a la policia. Quan? 2000INR! El pressupost de 4 dies! Però l’home, majissim, em porta a una copisteria per què me’n facin copies (per què no ho perdi de nou!).
Quan arribem a l’hotel recollim la Pris i al Jacob, que per cert s’ha acoblat a la nostra habitació, diu que dormirà al terra, i anem a l’escola d’art on estudia l’home i ens ensenyen com pinten miniatures amb pigments minerals. Es clar n’acabo comprant una per un preu desorbitat, 200INR, però que menys després de tot el que ha fet per mi! Per la tarda anem a donar un volt per la ciutat. És molt més tranqui-la que Bombai, però el transit continua sent caòtic. El llac està sec. Representa que ja hauria d’estar ple per les pluges però es veu que el Monzó està trigant a descarregar. Així doncs hi ha un grandiós descampat al centre de la ciutat.



Ara estic a la terrasseta de l’hotel. S’està bé de temperatura. Al davant hi ha el llac sec amb un munt de nens jugant a criket. Per sobre els sobrevolen una munió de ratapinyades. Mai havia vist tants ratpenats junts, n’hi ha milers i són molt grans. Just ara es comença a pondre el sol.
Vaig a veure si puc connectar-me a Internet i enviar alguns mails. Després a sopar, una dutxa i a dormir...
.......................
Ja he sopat, ja m’he dutxat i sols em queda l’anar a dormir. Estic bastant trist. Em fa molta ràbia haver perdut el passaport. La veritat és que no entenc com el puc haver perdut! No recordo haver-lo tret de la butxaca màgica per res del món! Segur que està al bus! Això em fa estar bastant xafat. Ara haurem d’anar a Delhi a l’ambaixada i em fotran una altra clavada. Ja sabia jo que els diners... a part no ho entenc però m’enyoro, se que em repeteixo però aquest sentiment és nou per mi! Feia anys que no m’enyorava així. Em sento com un nen! I estem al segon dia! Potser és perquè m’he d’acostumar a estar aquí...
Doncs res. Content d’estar a la India i haver-m’hi atrevit. Fascinat per tot i trist de saber que estaré tant de temps sense els meus. Bona nit.