09 Juliol 2009 Udaipur

Avui ha estat un gran dia. Aquesta nit he dormit molt bé. Anava molt cansat, era el primer llit després de dies, a sobre m’he posat els taps per no sentir el ventilador i aquest ens ha permès dormir no fresquets però almenys no suant a raig. Sols llevar-nos m’he cagat en l’americà dels collons. La primera pregunta: que fem avui, què teniu pensat? Li he respost que un cop dutxats ja ens ho pensaríem però que a aquelles hores del matí no érem persones. De fet dic aquella hora però eren les 10! Però no feia ni 10 segons que havia obert els ulls!

Anem a parlar d’aquest americà. Com ja he dit el vam conèixer al bus venint a Udaipur. En arribar ens va demanar si ens importava si ens acompanyava i li vam dir que no ens importava. Al buscar hotel, al preguntar el preu, ho vaig fer per l’habitació doble. I ell va i afegeix: i si fóssim tres? Jo dormiria al terra, quant valdria? Però clar, com li dius que no... no pots. A veurem que no passa res, som joves i ja va bé conèixer gent. Però es que a sobre és un pesat. Jo en aquest viatge he decidit no estressar-me per res, no fer plans, una mica hakunamatata. Doncs el noi tota l’estona preguntant: on anem? A quina hora menjarem?... Ostia! Anem on els peus ens portin, estem passejant, i dinarem quan tinguem gana! No m’agrada haver d’estar pendent del que ell vulgui fer. Tampoc haver de parlar anglès all the time when he’s arround! I menys haver de traduir la pobra Pris tota l’estona. Com ja es deu haver notat, em sobra, jeje. Tampoc és que m’atabali, passo d’ell i punto. A més a més demà els nostres camins es separen. Bye bye Jackob! Jeje

Doncs bé, sols llevar-nos ens hem dutxat i hem anat a donar un volt. La Pris s’ha fet un cafetonet en un hotel que no deu valer 150INR la nit com el nostre sinó molt més. I just després hem anat a dinar. Per què? Perquè el Jacob tenia gana! Però bé, el restaurant estava molt bé i m’he menjat un pollastre no picant boníssim, pim pam plat net. Després hem anat a l’hotel a canviar-nos el calçat, portàvem sandàlies i com que teníem previst caminar ens hem calçat les bambes, i a córrer. 

L’objectiu era arribar a Saheliyon-Ki-Bari, un jardí petit que van dissenyar 48 dones servents d’una princesa i que té vàries fonts, quioscos, un estany amb flors de lotus, elefants de marbre... hem decidit anar-hi caminant, un quilòmetre ens han dit, i així veiem la ciutat i l’hem vista. Com sempre els carrers molt poblats, tot ple de paradetes de tot tipus i tota la fauna (gossos, vaques, rucs...) Tothom ens somreia pel camí. Tot de rickshaws. Carregadíssims de nens uniformats que devien tornar de l’escola, tots saludant-nos. Quan ja portàvem uns bons km caminant perduts hem decidit agafar un rickshaw. Això ha fet que l’americà tornés a casa (és a dir a l’hotel) perquè deia que no es podia permetre els 5 cèntims que ens demanaven per cap. Així que la Pris i jo hem agafat un rickshaw on ja hi havia 5 o 6 persones. Tots apretadets i tots mirant-nos. 

Quan la Pris ha tret la càmera per fer una foto de no se què un dels nens intentava mirar la pantalla però no hi arribava. Llavors li he deixat la meva càmera i s’ha posat tot cofat a ensenyar-li al seu pare i a fer fotos. A l’arribar al jardí hem estat molt tranquils, tal i com a mi m’agrada. No hi havia cap guiri, tot eren indis. Hi ha hagut un moment en que estàvem tots asseguts en una arcada i ha passat un grup de turistes indis i s’han parat tots en semicercle al nostre voltant mirant-nos super descaradament. M’he posat tant vermell! I la Pris ha pogut fer-se una foto amb totes les dones, 7 o 8! Més tard, quan ja no hi havia turistes pel parc s’ha començat a posar núvol i a ploure. Ens hem quedat asseguts en el porxo i han vingut tots els treballadors del jardí amb nosaltres. Ha estat el millor moment del viatge fins ara.

Hem estat més d’una hora tots junts rient i xerrant. Tots volien fotos amb nosaltres! I ens han donat la direcció per que les hi enviem en format paper. La direcció és alguna cosa semblant a: botiga de fotografia que hi ha davant el temple no se què, m’ha fet gràcia. Els sorprenien els nostres pírcings, les càmeres... a la Pris un dels més grans li ha regalat un penjoll de plata en forma de sol i no li ha demanat res a canvi, la Pris li ha donat una de les 800 mil polseres que porta al braç. Jo li he donat la meva turmellera al nen, que feliç se’l veia! Quina gent més maca! Quan hem marxat han vingut tots a acomiadar-se donant-nos la ma un munt de vegades! M’ha fet pena i tot marxar! Quan hem sortit del jardí estava molt ennuvolat, tant que semblava fosc, em agafat un Rickshaw i cap a l’hotel. 

Quin diluvi ha caigut! Del rickshaw a l’hotel no hi havia més de 200m i hem acabat tan xops! Ha estat divertit, perquè tenim roba seca a l’abast, és clar. Ens hem canviat i hem anat a una agència de busos que hi ha prop. Hem comprat un bitllet per marxar dema a Bundi. L’hem triat amb llitera perquè ens agrada molt aquesta manera de viatjar, és una mica més car però comptant que ens estalviem una nit d’hotel i podrem dormir bé, així que demà a les 9.30pm hem de ser allí.

Després ens hem connectat a Internet a la mateixa agència. Trobo que és molt car! Una hora 30INR! Però de tant en tant s’ha d’escriure! I volia saber alguna cosa de l’Albert, que el trobo molt a faltar! Per això m’he decepcionat una mica quan he vist que no tenia cap mail seu L. Però jo també espero massa, sols són tres dies i tot i que jo he fet moltes coses aquí suposo que ell no n’haurà fet tantes allà. S’haurà conegut ja amb ma mare? Jeje

Tema sentimental... (censured jojo)

Res, que hem sopat de nou a la terrasseta, ens hem dutxat, i aquí estem la Pris i jo sota la mosquitera escrivint i l’americà al terra roncant fa estona... Vaig a posar-me els taps!

08-Juliol 2009 Udaipur

Verge santa! Es pot dir que sols portem un dia aquí i ja hem vist de tot i ja ens ha passat de tot.

Vam aterrar a Bombai. El primer que sents és el cop a la cara que et dona el canvi de clima, no la calor, que també, sinó la humitat. Estàs tot el dia enganxifos, suat, i l’aire és espès. Surts de l’aeroport i el primer que has de fer és batallar amb els taxistes que se’t tiren al damunt. Comencem el regateig, dels 800 que ens demanaven a 350! Aixi doncs per 125 INR per cap la Pris i jo vam pujar al nostre primer rickshaw! (no se si s’escriu així!), un tricicle motoritzat amb coberta.

I així va ser com vem tenir el nostre primer contacte amb el boig trànsit de la india. És realment sorprenent, més caòtic del que em pensava. Una autopista sense carrils marcats (uns 7 o 8) on tothom va per on vol i es barregen Mercedes, taxis, rickshaws, carros tibats per animal i vianants. I tots pitant alhora sense descans. Les motos les que més, cada cop que passen vora un cotxe (tota l’estona doncs) piten per fes-se veure. A mig camí l’home que ens duia para a un costat de l’autopista. La Pris i jo ben espantats. Resulta que hem de canviar de vehicle, ara anirem en taxi. Pel mateix preu. Amb el taxi ens endinsem a la ciutat. Triguem més d’una hora pels carrers de Mumbay. Des del cotxe ja tenim la primera visió de la India. Vells dormint al coral de l’autopista, nens petits despullats jugant, paradetes de fruita, una rua fúnebre, rates, corbs, brutícia, pobresa... I moltíssima gent! També són curiosos els contrastos doncs pot haver-hi un cartell anunciant quelcom super modern amb neons i tot i a sota una mare dutxant el seu fill amb un cubell d’aigua.

Un cop arribats a l’estació de trens de Victoria, sols sortir del taxi, un “guia” se’ns tira al damunt per vendre’ns la moto que d’aquella estació no en surten els trens que volem (cap al nord) i que ell coneix un lloc on surten busos que hi van directes. Que difícil va ser despistar-lo! Però bé, després de preguntar a l’estació de trens quan sortia el següent tren amb places lliures i que ens diguessin que era al cap de 2 dies no sabíem que fer. No volíem estar 2 dies en aquella estressant i sorollosa ciutat. Dirigint-nos a un altre punt d’informació de l’estació ens intercepta un home que ens diu que no li fem cas al “guia”, que ell sap un lloc amb busos directes al nord. Decidim anar a aquesta estació quan, a l’arribar, ens adonem que l’home treballa allà! Hem caigut al parany. Però bé, ens diuen les ofertes i 900 INR per viatjar en bus amb llit i que surt en 30min ens sembla bona idea. No volem passar més temps a la ciutat. Just quan ja pagàvem veiem que entra a la botiga de bitllets el “guia” al que no havíem de fer cas. Resulta que ell també treballa allà. Suposem que ens han tret tots els diners que han pogut però 13 € per un viatge de 16 hores en bus amb llit ens sembla prou bé.

Arribem (perquè un dels guies ens hi porta) al bus, deixem la bossa al maleter i pujem. Fa una olor que he sentit sols a un lloc, al colomer de Bajona. Som valents, estem a la India i nosaltres podem! Al cap de 5 min l’olor ja no se sent! Beneïda adaptació dels sensors neuronals! Un cop instal•lats ens adonem que es molt c`mode. La cabina és espaiosa, l’aire que entra per la finestra és molt refrescant i estem molt cansats.
Vam trigar 4 hores a sortir definitivament de la ciutat. Vam poder-la veure tota des de la nostra cabina: 4 hores bocabadats.
I després de la ciutat, al llarg de molts quilòmetres d’autopista (hores) a banda i banda hi ha una filera de barraques i molta gent sempre. Darrere les barraques el més semblant a una selva que he vist mai. Tot molt verd. Es fa de nit i m’adormo pensant. Pensant que sóc afortunat de poder viatjar i estar on estic i, a la contra, i de manera sorprenent, enyorant-me ja la primera nit! Ja no he estat mai dels que anyoren la parella, i he viatjat varies vegades per temps llargs, però ahir sols pensava en ell i que volia abraçar-lo. No se si aquest enyorament anirà a més o a menys.




Després de dues hores de son ens despertem perquè parem a sopar. És una estació de servei. A la taula, amb nosaltres, s’asseu un americà de 25 anys que viatja sol i està a la cabina del davant. Jacob es diu. Sopem triant d’una carta que no entenem. Per sort hem triat prou bé i ens ha sortit barat a més a més. Em feia por el picant però no em va fer pas mal. Al bus de nou i a dormir, jaja no dormo gaire més. Maleït conductor, 8 hores sense parar per pixar! Em venen pensaments de pixar en una ampolla, però no puc! Per sort para i podem baixar tots i en fila a pixar al marge de l’autopista.
A les 9 del matí arribem a Udaipur. Ja som dia 8. Agafem un rickshaw i cap al llac de la ciutat. Comencem a mirar hotels, tots són molt barats. Ens decidim per un a 150INR la nit (uns 2,5€). La sorpresa és quan em demanen la passaport per fer el check in i no el trobo. L’he perdut. El duia amb els diners, l’he perdut. La Pris es posa un xic histèrica i jo un xic borde. No passa res, en 30’ ja no ens en recordem de res! Estic molt preocupat, però. Li dic a l’home que me l’ha demanat i sort d’ell! S’encarrega de tot. Em diu que m’esperi i se’n va a canviar, a posar-se mudat per anar a la policia. Així doncs, em porta en moto (tota una experiència, en moto de paquet esquivant els rucs i les vaques) a tres comissaries diferents. Jo sols puc fer bona cara i esperar sentència. Finalment em dicta una denúncia i després d’uns moments em donen un certificat que em servirà de passaport. El recepcionista de l’hotel em diu que es de “cortesia” donar diners a la policia. Quan? 2000INR! El pressupost de 4 dies! Però l’home, majissim, em porta a una copisteria per què me’n facin copies (per què no ho perdi de nou!).
Quan arribem a l’hotel recollim la Pris i al Jacob, que per cert s’ha acoblat a la nostra habitació, diu que dormirà al terra, i anem a l’escola d’art on estudia l’home i ens ensenyen com pinten miniatures amb pigments minerals. Es clar n’acabo comprant una per un preu desorbitat, 200INR, però que menys després de tot el que ha fet per mi! Per la tarda anem a donar un volt per la ciutat. És molt més tranqui-la que Bombai, però el transit continua sent caòtic. El llac està sec. Representa que ja hauria d’estar ple per les pluges però es veu que el Monzó està trigant a descarregar. Així doncs hi ha un grandiós descampat al centre de la ciutat.



Ara estic a la terrasseta de l’hotel. S’està bé de temperatura. Al davant hi ha el llac sec amb un munt de nens jugant a criket. Per sobre els sobrevolen una munió de ratapinyades. Mai havia vist tants ratpenats junts, n’hi ha milers i són molt grans. Just ara es comença a pondre el sol.
Vaig a veure si puc connectar-me a Internet i enviar alguns mails. Després a sopar, una dutxa i a dormir...
.......................
Ja he sopat, ja m’he dutxat i sols em queda l’anar a dormir. Estic bastant trist. Em fa molta ràbia haver perdut el passaport. La veritat és que no entenc com el puc haver perdut! No recordo haver-lo tret de la butxaca màgica per res del món! Segur que està al bus! Això em fa estar bastant xafat. Ara haurem d’anar a Delhi a l’ambaixada i em fotran una altra clavada. Ja sabia jo que els diners... a part no ho entenc però m’enyoro, se que em repeteixo però aquest sentiment és nou per mi! Feia anys que no m’enyorava així. Em sento com un nen! I estem al segon dia! Potser és perquè m’he d’acostumar a estar aquí...
Doncs res. Content d’estar a la India i haver-m’hi atrevit. Fascinat per tot i trist de saber que estaré tant de temps sense els meus. Bona nit.

07- Juliol- 2009 En ruta

Tothom està dormint al meu voltant. La pantalla LCD del davant marca les 8.00 AM hora de Mumbay, però en realitat són les 4.30 en el meu cos. Encara falten unes hores per arribar a la destinació.

Em dic Andreu Roca i Bajona, tinc 22 anys i sóc estudiant de medicina. Fa dos mesos vaig començar a preparar aquest viatge, la India! Les circumstàncies que ho van determinar són moltes. Cert esperit aventurer, passió pels viatges i el més important, crec, les ganes que tenia en aquell moment de deixar la meva vida enrere.

Fa dos mesos el meu món va trontollar, havia de prendre decisions molt importants on les opcions no eren bones en si mateixes al 100%. Fes el que fes hi perdia. Estava atrapat i volia escapar. És per això que quan la Pris em va plantejar de fer un viatge no vaig ser gaire difícil de convèncer. Marxar del país durant una bona temporada em semblava una escapada molt atractiva. El fet és que hagués estat be marxar en aquell moment, quan el problemes m’ofegaven i la perspectiva dels quilòmetres m’hagués anat bé. Però la raó va dictar que el viatge s’hauria de posposar fins després d’exàmens. La carrera és la carrera!

Cert és que ara mateix ja no tinc aquesta necessitat d’escapar. Aquests dos mesos han anat posant les coses al seu lloc poc a poc. Se, però, que dins meu encara hi ha feina per fer. He passat dos mesos bloquejant sentiments, amb l’excusa de no afectar els exàmens. En aquest mes i mig que passaré a la India espero poder anar desbloquejant-los, analitzar-los i trobar-me a mi mateix de nou. Tal i com he dit, però, crec que ara el viatge ja no és una necessitat primària de marxar lluny, ara el que em motiva són altres coses. Tinc ganes de viure intensament, com poques vegades es fa. Tinc ganes d’aprofitar l’edat que tinc. Un viatge com aquest no es pot fer a totes les edats, ara era el moment. També vull conèixer altres cultures. I no ho dic com diria un d’aquests neohippies que estan tan de moda ara. Ho dic amb convicció. Darrerament he vist com veritats que semblaven absolutes quedaven reduïdes a muntanyes de prejudicis i visions esbiaixades. He llegit Sòcrates, he intentat veure més enllà per mi mateix, però es difícil escapar de tota una vida de modelatge per part de l’entorn. Espero poder viure una nova realitat a la India i veure quines són les certeses occidentals que cauen i es demostren relatives i quines realitats es mantenen en peu. Fins i tot, per què no, quines noves veritats em puc trobar. La gent diu que aquest viatge canvia la gent, espero ser afortunat i que a mi també em canviï, cap a bo, és clar!

El pla de viatge és molt senzill d’explicar, doncs n’hi ha ben poc. Fa dos mesos vam comprar els bitllets. Per quan? Per quan fos més barat (6juliol – 18 agost). Per on? Per on fos més barat (Mumbay). Cal explicar perquè la India. Doncs bé, és un país completament diferent però accessible i assequible alhora. Parlen anglès, tot és barat i el bitllet no és car. Doncs bé, un cop comprats els bitllets jo vaig entrar en època d0exàmens i poca cosa més vaig preparar. Aquest últim cap d setmana a comprar les coses que ens faltaven i ahir a la una del matí preparar la motxilla. A part d’això res més. Arribarem a Bombai sense res més que les nostres motxilles i la Lonely planet. 

El viatge s’està fent llarg, corregeixo, és llarg. A les 8.20 del matí del dia 6 estava a plaça Espanya; al cap de poques hores a Heatrhow, on hem hagut d’esperar unes 8 hores. Heatrhow es confirma com a aeroport desert. Amb la Pris hem passejat per centenars de metres de passadís sols com uns mussols. I ara estem en aquest avió de luxe (pantalles tàctils, menjar i beure a dojo...) per 9 hores.

Quan arribem a Bombai no se que ens trobarem, tenim una mica de por. A més a més la Pris es troba malament, quan ens van portar el sopar gairebé vomita, quina corredissa al WC! I ara a l’esmorzar (ja s’ha llevat tothom) també. La Pris ha parlat amb molta gent que ha anat a la India i diu que Bombai és horrible. Per tant el pla és arribar, anar a l’estació de trens i marxar de l’urbe en el primer tren que vagi cap al nord a un destí acceptable. Tot i que no se si amb la Pris malalta... ja ho veurem, és lo bo d’aquest viatge, que podem fer i desfer com més ens convingui.

La por no és sols per Bombai, la podem fer extensiva a tot el viatge. Jo tinc especial por a fues coses. La primera és a posar-nos malalts. Segur que agafem alguna cosa. Per sort anem ben vacunats i porto un necesser ple de fàrmacs! El que no pensava és que la Pris s’adelantaria tant! L’altra cosa que em fa por és els diners. Porto 550€ i espero poder passar els 43 dies amb això. Es clar també em fa por el xoc cultural, el menjar, la llarga convivència del viatge que mai és fàcil, i moltes altres coses menors com la brutícia o les aranyes (N’hi haura?)