07- Juliol- 2009 En ruta

Tothom està dormint al meu voltant. La pantalla LCD del davant marca les 8.00 AM hora de Mumbay, però en realitat són les 4.30 en el meu cos. Encara falten unes hores per arribar a la destinació.

Em dic Andreu Roca i Bajona, tinc 22 anys i sóc estudiant de medicina. Fa dos mesos vaig començar a preparar aquest viatge, la India! Les circumstàncies que ho van determinar són moltes. Cert esperit aventurer, passió pels viatges i el més important, crec, les ganes que tenia en aquell moment de deixar la meva vida enrere.

Fa dos mesos el meu món va trontollar, havia de prendre decisions molt importants on les opcions no eren bones en si mateixes al 100%. Fes el que fes hi perdia. Estava atrapat i volia escapar. És per això que quan la Pris em va plantejar de fer un viatge no vaig ser gaire difícil de convèncer. Marxar del país durant una bona temporada em semblava una escapada molt atractiva. El fet és que hagués estat be marxar en aquell moment, quan el problemes m’ofegaven i la perspectiva dels quilòmetres m’hagués anat bé. Però la raó va dictar que el viatge s’hauria de posposar fins després d’exàmens. La carrera és la carrera!

Cert és que ara mateix ja no tinc aquesta necessitat d’escapar. Aquests dos mesos han anat posant les coses al seu lloc poc a poc. Se, però, que dins meu encara hi ha feina per fer. He passat dos mesos bloquejant sentiments, amb l’excusa de no afectar els exàmens. En aquest mes i mig que passaré a la India espero poder anar desbloquejant-los, analitzar-los i trobar-me a mi mateix de nou. Tal i com he dit, però, crec que ara el viatge ja no és una necessitat primària de marxar lluny, ara el que em motiva són altres coses. Tinc ganes de viure intensament, com poques vegades es fa. Tinc ganes d’aprofitar l’edat que tinc. Un viatge com aquest no es pot fer a totes les edats, ara era el moment. També vull conèixer altres cultures. I no ho dic com diria un d’aquests neohippies que estan tan de moda ara. Ho dic amb convicció. Darrerament he vist com veritats que semblaven absolutes quedaven reduïdes a muntanyes de prejudicis i visions esbiaixades. He llegit Sòcrates, he intentat veure més enllà per mi mateix, però es difícil escapar de tota una vida de modelatge per part de l’entorn. Espero poder viure una nova realitat a la India i veure quines són les certeses occidentals que cauen i es demostren relatives i quines realitats es mantenen en peu. Fins i tot, per què no, quines noves veritats em puc trobar. La gent diu que aquest viatge canvia la gent, espero ser afortunat i que a mi també em canviï, cap a bo, és clar!

El pla de viatge és molt senzill d’explicar, doncs n’hi ha ben poc. Fa dos mesos vam comprar els bitllets. Per quan? Per quan fos més barat (6juliol – 18 agost). Per on? Per on fos més barat (Mumbay). Cal explicar perquè la India. Doncs bé, és un país completament diferent però accessible i assequible alhora. Parlen anglès, tot és barat i el bitllet no és car. Doncs bé, un cop comprats els bitllets jo vaig entrar en època d0exàmens i poca cosa més vaig preparar. Aquest últim cap d setmana a comprar les coses que ens faltaven i ahir a la una del matí preparar la motxilla. A part d’això res més. Arribarem a Bombai sense res més que les nostres motxilles i la Lonely planet. 

El viatge s’està fent llarg, corregeixo, és llarg. A les 8.20 del matí del dia 6 estava a plaça Espanya; al cap de poques hores a Heatrhow, on hem hagut d’esperar unes 8 hores. Heatrhow es confirma com a aeroport desert. Amb la Pris hem passejat per centenars de metres de passadís sols com uns mussols. I ara estem en aquest avió de luxe (pantalles tàctils, menjar i beure a dojo...) per 9 hores.

Quan arribem a Bombai no se que ens trobarem, tenim una mica de por. A més a més la Pris es troba malament, quan ens van portar el sopar gairebé vomita, quina corredissa al WC! I ara a l’esmorzar (ja s’ha llevat tothom) també. La Pris ha parlat amb molta gent que ha anat a la India i diu que Bombai és horrible. Per tant el pla és arribar, anar a l’estació de trens i marxar de l’urbe en el primer tren que vagi cap al nord a un destí acceptable. Tot i que no se si amb la Pris malalta... ja ho veurem, és lo bo d’aquest viatge, que podem fer i desfer com més ens convingui.

La por no és sols per Bombai, la podem fer extensiva a tot el viatge. Jo tinc especial por a fues coses. La primera és a posar-nos malalts. Segur que agafem alguna cosa. Per sort anem ben vacunats i porto un necesser ple de fàrmacs! El que no pensava és que la Pris s’adelantaria tant! L’altra cosa que em fa por és els diners. Porto 550€ i espero poder passar els 43 dies amb això. Es clar també em fa por el xoc cultural, el menjar, la llarga convivència del viatge que mai és fàcil, i moltes altres coses menors com la brutícia o les aranyes (N’hi haura?)